Dones de Gràcia

Mercè Rodoreda. Biografia

Mercè Rodoreda
Barcelona, 1908 - Girona, 1983


Escriptora

Mercè Rodoreda, amb la seva novel·la La plaça del Diamant (1962), va situar Gràcia en l’àmbit internacional, ja que l’obra ha estat traduïda a més de vint idiomes.

Abans de La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda ja era una escriptora reconeguda. L'any 1938 havia guanyat el premi de literatura Crexells, amb la novel·la Aloma.

Mercè Rodoreda va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Els darrers dies de la Guerra Civil, poc abans que els franquistes entressin a Barcelona, va abandonar la ciutat, va travessar la frontera i es va instal·lar al castell de Rossy-en-Brie, a la vora de París, amb altres escriptores i escriptors, entre altres, Anna Murià.

«Sóc una persona de molt bon humor i moltes ganes de riure», va dir en una ocasió, i no tan sols ho era en la literatura, també ho era el seu comportament: era humorista, d’un humor a vegades alegre, a cops satíric o sarcàstic i alguna vegada capaç d’arribar a frec de la pallassada, deia de Mercè Rodoreda la també escriptora Anna Murià, amb qui la va unir una gran amistat a l’exili. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda va travessar França cap a Ginebra, i Anna Murià s’instal·là a Mèxic. En la distància, van continuar l’amistat a través de cartes. L’exili va ser duríssim per a Mercè Rodoreda. Primer, va travessar França i va patir els bombardejos de l’artilleria alemanya. Una de les cartes en descriu l’horror. Segon, la dificultat de sobreviure. Les escriptores van haver de fer de tot; entre altres coses, Mercè Rodoreda cosia camises de dormir per a dones riques. Li resultava impossible escriure en aquelles condicions, però, alhora, escriure era l’única possibilitat de sortir de l’embrutiment.

El 1958, pràcticament vint anys després d'haver-se acabat la guerra, va tornar a escriure contes i publicà el volum Vint-i-dos contes. Va trigar vint anys a recuperar una pràctica habitual abans de les dues guerres, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Encara des de l’exili, va publicar El carrer de les Camèlies, el 1966. A mitjan anys setanta, va retornar a Catalunya i fixà la seva residència a Romanyà de la Selva, des d’on va escriure Mirall trencat, el 1974. I el 1980, va publicar Quanta, quanta guerra..., el mateix any que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va continuar la seva producció novel·lística, que compaginà amb la pintura.

Mercè Rodoreda. Context

Durant l’etapa republicana, es va consagrar una generació d’escriptores. Moltes d’elles havien començat a dedicar-se a la literatura durant els anys immediatament anteriors a la República i, sovint, combinaven la literatura de ficció amb la publicació d’articles en premsa periòdica, tant revistes com diaris.

Amb l’aparició d’escriptores, va sorgir un fenomen important en la literatura catalana: el sexe femení es va començar a descriure a si mateix i deixà de ser un arquetip.

Les escriptores es van convertir en autores far; escrivint sobre elles mateixes ja no són descrites.

Si el camp temàtic de la majoria de les autores del segle XIX i dels primers anys del segle XX girava al voltant de la vida domèstica, les autores posteriors el van anar eixamplant a mesura que les dones guanyaven llibertats i accedien a nous espais d’actuació. Aurora Bertrana, a finals de la dècada dels anys vint, va escriure el llibre de viatges Paradisos oceànics perquè des de feia alguns anys havien guanyat el dret a anar soles pel carrer sense haver de lliurar batalla a cada pas que feien. L’arquetip de feminitat d’èpoques anteriors va entrar en contraposició amb aquestes dones que trepitjaven espais nous i accedien a àmbits d’actuació que anaven més enllà de l’estrictament domèstic.

Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau i Aurora Bertrana, com tantes altres, van traslladar aquesta contraposició a les seves obres, van utilitzar la literatura com a via d’experimentació i van captar la tensió entre els rols i els cossos en relació directa amb el món.

Les creadores que durant l’etapa republicana havien utilitzat la literatura, la pintura o l’art com a via d’investigació per crear nous símbols femenins i socials, després de la Guerra Civil es van veure abocades al silenci. No podien continuar creant nous referents davant de la imposició del model de feminitat acceptat únicament i exclusivament pel règim franquista, el de la domesticitat. A més, les escriptores que utilitzaven el català com a vehicle d’expressió van emmudir davant de la prohibició de l’ús de la llengua catalana.

En canvi, les creadores i les professionals que van fugir a l’exili, malgrat les dificultats dels primers anys, es van refer i van continuar la seva tasca. Moltes van fer contribucions importants als països que les van acollir; d’altres, en tornar de l’exili, van fer «entrada de cavall sicilià», en paraules de Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda. Fotografies

Mercè Rodoreda. Per trobar més informació

  • Arnau, Carme. Mercè Rodoreda: una biografia. Barcelona, Edicions 62-Proa, 2007.
  • Casals, Muriel. Mercè Rodoreda: contra la vida, la literatura: biografia. Barcelona, Edicions 62, 1991.
  • Ibarz, Mercè. Mercè Rodoreda: un retrat. Barcelona: Edicions 62, 1997.
  • Ibarz, Mercè. L’Altra Rodoreda: pintures & collages. Barcelona, Fundació Caixa Catalunya, 2008.
  • Marta Nadal. De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda.< Barcelona: Edicions 62-Fundació Mercè Rodoreda, 2000.
  • Fundació Mercè Rodoreda: http://www.mercerodoreda.cat/
  • Mercè Rodoreda, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:
    http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1798