Creadores de Gràcia

Projecte Minerva

Creadores de Gràcia

Projecte Minerva

Entrevista a Elsa Inzunza

2 de desembre de 2020
Per Projecte Minerva

Montserrat Cosidó entrevista a la creadora Elsa Inzunza per parlar sobre les vivències de les persones que han marxat del seu país d'origen per instaurar-se a altres terres i entendre com aquest procés transforma i enriqueix el seu art. 

 

"La nostra lluita ha de ser una lluita per la igualtat, una lluita per assolir que la nostra societat patriarcal entengui que ha de compartir moltes de les tasques domèstiques atribuïbles únicament a la dona".

 

 

  • D'on ets originària?

Vaig néixer a un poble de Sinaloa (Mèxic) al nord-oest del territori mexicà i que limita amb Sonora; al nord-est amb Chihuahua; a l'est amb Durango; al sud amb Nayarit, i a l'oest amb l'oceà Pacífic i el Golf de Califòrnia

 

  • Quins motius et van portar a venir a Catalunya?

Els motius per viatjar a Catalunya van ser per estudiar per un període de dos anys i fer la meva tesi doctoral a la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). Havia acabat la meva carrera d'arquitectura i havia fet el meu postgrau i màster, especialitzant-me en Restauració de Monuments Històrics.

 

  • Quant temps fa que vas arribar?

Doncs ja fa vint-i-cinc anys que sóc aquí. Vaig arribar un 25 de setembre. Recordo que era la festa de la Mercè. El meu pensament era estar dos anys, però al final em vaig quedar fixa a Barcelona.

 

  •  Eres conscient que existia la cultura i la llengua catalanes quan vas venir a Barcelona? 

Tenia coneixement que a Catalunya es parlava el català. De fet la dona del meu cap a Mèxic, era catalana i quan anava amb ella en cotxe em posava el programa "Digui, digui" el curs de català per a no catalanoparlants i ja començava a dir algunes paraules; però el que no imaginava és que es parlés a la Universitat i als centres públics. 

Haig de dir que em vaig apuntar a un curs intensiu de Català, a la UPC adreçat  a la comunitat estrangera, i en tres mesos ja entenia la llengua. Va ser un curs molt complet, amb un programa i un professorat extraordinari. 

 

  • L'idioma va suposar una barrera?

No, vaig aprendre de pressa. Em vaig desenvolupar molt bé i la gent va ser molt amable amb mi. No vaig tenir cap problema per l'idioma.
Tanmateix, hi ha quelcom que m'agradaria destacar. De vegades nosaltres sense voler, pequem de ser massa paternalistes. Per exemple, la meva família d'Igualada, per part del meu marit, em parlaven en català, però la iaia ho feia en castellà, com una deferència a mi. Penso que això no ha de ser així perquè m'he trobat sovint que la gent en un principi, em contestaven i es dirigien a mi en castellà, tot i que jo parli perfectament en català. Això marca una diferència lingüística que no és integradora.

 

 

  • Creus que la llei d’estrangeria és discriminatòria?

No conec bé la llei d'estrangeria. Jo vaig venir amb un permís especial per estudiants i posteriorment em vaig casar amb un home català i vaig obtenir la nacionalitat espanyola; per tant tinc nacionalitat doble, la mexicana i l'espanyola.

 

  • Penses que afecta d'una manera diferent a les dones?

Si, per descomptat. Si formes part de la comunitat europea, no és el mateix que si procedeixes de l'Àfrica o Àsia i fins i tot la comunitat de parla espanyola llatinoamericana tenen més avantatges per tenir la mateixa llengua, costums paral·lels, etc.

 

  • Creus que el lloc d'origen pot condicionar l’experiència migratòria (si ets de Marroc, d’un país llatinoamericà, d’un país tradicionalment catòlic)?

Si, les comunitats musulmanes tenen més dificultat pel que respecta a la religió i les seves celebracions familiars i comunitàries que aquí no fem; per la llengua i per la cultura. 

Com en el cas dels menjars que quan hi ha una persona musulmana que no menja porc, se'ls hi prepara un menjar a part. No seria millor fer un plat per a tots igual? No seria més integrador? Són preguntes que m'he fet moltes vegades. 

 

"No diferenciem. Integrem!"

 

  • Com ha estat la cerca de feina?

Bé, la primera experiència va ser participar en la AADIPA (Associació en Defensa del Patrimoni Arquitectònic) i d'allí vaig conèixer a una persona que necessitava algú al seu despatx. Posteriorment, em van fer una entrevista per formar part d'un despatx especialitzat en Patrimoni; jo tenia anys d'experiència i complia els requisits, però van agafar amb una altra persona, sense l'experiència que jo podia donar; i crec que va ser perquè era catalana.

Després vaig treballar durant quinze anys amb una empresa constructora i vaig estar molt bé. L'empresari que em va contractar, va decidir seguint posant el capital però compartint amb mi l'empresa donant-me la seva gestió. Em trobava en un món d'homes.
La feina consistia a instal·lar unes màquines en unes oficines d'una entitat bancària molt important; la part tècnica i d'organització la portàvem generalment dones, i la part més de muntatge i instal·lació la portaven els homes. Mai va haver-hi cap conflicte.

Després  vaig tenir l'ocasió de presentar-me per una plaça en l'Administració i que tenia a veure amb la meva especialitat tècnica d'arquitectura. Dels tres passos que s'havien de donar, els dos primers els vaig passar positivament. El tercer fou l'entrevista. En entrar al despatx em vaig trobar amb dues persones, una dona que parlava (crec que era psicòloga) i un home que escoltava (un Tècnic de l’Administració).

Em van preguntar si l'entrevista la volia fer en català o en castellà. Vaig dir que jo dominava el català i que no hi havia cap problema. La mirada de l'home va ser d'allò més distant i fins i tot de rebuig.

No em van acceptar, no vaig passar l’entrevista. Feia més de 15 anys que treballava a peu d’obra, i tenia tota l’experiència i coneixements pel lloc de treball ofert. Aquí jo vaig veure una discriminació, tant per ser dona com per ser estrangera.

 

 

  • Creus que hi ha coses que poden condicionar aquest àmbit vital (titulació universitària, país d'origen -convalidació de títol o no-, disciplina dels estudis, etc.)?

Sí, quan vaig arribar aquí el primer que vaig fer va ser mirar les assignatures que em faltaven per poder homologar el meu títol d'Arquitecte. Vaig passar els exàmens perfectament i vaig enviar tots els papers el Ministeri d'Educació a Madrid. Cal dir que vaig ser el primer cas d'homologació del Títol d'Arquitecte al primer intent al territori. Tot un gaudi. Seguidament em vaig donar d'alta al Col·legi d'Arquitectes (COAC) i quan ja ho tenia tot en regle, vaig rebre una nota del Col·legi denegant-me l'homologació que m'havien donat des del Ministeri. De fet, el COAC va denunciar el Ministeri d'Educació per haver homologat el meu títol.

El meu marit que és advocat va agafar el cas, i va guanyar al COAC, després de dos anys de judicis a Madrid. Això va ser per l'any 97. Això també va ser una "piedra en el camino" per ser estrangera.

Vaig seguir treballant d'arquitecte a l'empresa constructora, però voldria dir que era molt difícil seguir la meva professió treballant des de les 8 fins a les 20 hores per després arribar a casa i trobar-te tota la feina del manteniment de la llar i la criança dels fills, amb tot el que comporta (portar i recollir-los de l'escola, seguir la seva educació a casa, alimentar-los, banyar-los, complir tots els requisits de l'escola...). Crec que no hi ha paritat de responsabilitats a la família. Aquesta és una societat masclista, on la dona, a més de treballar i tenir feines de responsabilitat igual que els homes, continua portant majoritàriament les feines de la llar i la cura dels fills/es.

Però això em passava a mi i a moltes amigues meves que continuen treballant i portant la casa.

Després d'aquest punt, vull afegir que em vaig decidir a fer un treball més creatiu, de disseny, i vaig començar a estudiar joieria contemporània. Fa dotze anys que dissenyo i fabrico artesanalment peces de plata mesclades amb materials que aporten color. He anat compaginant les feines, perquè aquest és el meu projecte de vida. A més a més, fa tres anys que vaig descobrir la fusta, i faig trencaclosques de personatges mítics, escultures, composicions de lletres, etc.

 

"Cal exigir la paritat de responsabilitats dins el nucli familiar"

 

  • Et relaciones o formes part de col·lectius o grups antiracistes? Com veus la lluita actual entorn aquests temes?

No, no tinc contactes perquè tampoc m'he trobat amb cap problema d'aquest tipus, però evidentment segueixo amb interès tots aquests moviments que lluiten per la igualtat de gènere. M'agrada que es respectin a les persones siguin d'on siguin i se sentin com se sentin.

 

  • De quina manera influeix el teu origen en el teu art?

Molt. Sempre em diuen que els colors que utilitzo en els meus treballs són molt vius. Es veu la procedència cultural mexicana.
A una revista d'EUA em van publicar una joia meva i parlaven de les influències del color de la cultura mexicana i les formes provinents de Barcelona.

 

  • Quina mirada o estereotips són més habituals en la teva experiència vital sobre les dones que han migrat?

Com a estereotip, jo veig que les llatinoamericanes i les marroquines estan integrades en el col·lectiu de cuidadores de persones grans i de neteja de cases.

Em consta la duresa del treball i del que per poder mantenir les seves famílies que viuen en els seus països, es perden la criança dels seus fills/e i quan poden tornar amb un capital recollit ja són grans els fills i de vegades, l'home ha desaparegut.

D'altres si han pogut recollir diners a part dels que envien als seus respectius països, poden tornar i refer la seva vida amb més possibilitats.

També crec que no es parla massa, però de vegades també venen a occident amb contractes falsos i es veuen abocades a la prostitució o a feines amb sous esclavistes, vivint amb pèssimes condicions.

 

  • Quins creus que són els reptes que afronten els feminismes occidentals per incorporar les experiències i necessitats de totes les dones (també aquelles originàries d'altres parts del món)? Quines mesures o demandes s'haurien d'exigir?

Saber acollir i integrar, respectant la diferència, però no caient en nuclis tancats que ofeguin la llibertat d'expressió.
Insisteixo: La igualtat, i tenint present que la igualtat comença a casa. S'ha d'assolir la paritat amb les feines domèstiques, per evitar conflictes que desprès deriven en problemes de veritat.

 

  • Formes part del col·lectiu Minerva....creus que és un col·lectiu respectuós amb la diversitat de necessitats i situacions de les dones?

Sí, precisament és un punt molt important en el grup, el que totes som iguals malgrat les diferents projeccions artístiques, i que per damunt de tot som dones que lluitem per la igualtat.

 

  • Com et sents treballant amb la resta de creadores?

Em sento molt bé en el grup; em sento recolzada i reconeguda, i és molt gratificant treballar en un entorn en el qual es valori el teu esforç.

 

  • Què aporta el treball en col·lectiu?

Un suport emocional i tècnic. Una oportunitat de ser al grup de les dones creadores de Gràcia per agrupar-se i seguir treballant per la visibilització de les dones a través del Projecte Minerva.

Tanmateix ens permet analitzar i compartir continguts que ens faciliten el nostre creixement personal.

I una cosa molt important, mai m’he sentit “estrangera” en el grup. Sóc una dona treballadora i creativa més del meu barri, el Barri de Gràcia.

 

Montserrat Cosidó 

 

 

Creadores relacionades: 

ELSA INZUNZA